20 de juny: Dia Universal dels Refugiats

El FòrumSD i l’Associació Catalana de Municipis signen un conveni de col·laboració
28 de juliol de 2018

De la Declaració Universal de Drets Humà proclamada i adaptada per l’Assemblea General de les Nacions Unides, el ja llunyà 10 de desembre de 1948, hi ha dos articles que si els Estats i la societat en general apliquessin i respectessin serien més que suficients per abolir del diccionari la paraula amb connotacions pejoratives de refugiat:

  • Article 1: Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets.
  • Article 14.1: En cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil en altres països i a beneficiar-se’n.

De tots són conegudes les macroxifres de persones refugiades en tots els continents del món i, si bé una part troben acollida i escalf, la majoria s’han d’amuntegar en descampats i en condiciones higièniques molt precàries o inexistents. Dins la nostra Europa tant rica i avançada econòmicament, hem vist com s’han posat fronteres per la majoria d’aquestes persones, infranquejables a tot l’Est europeu, sorprenent encara més el fet que fa quatre dies molts d’aquests països clamaven a la resta del món per l’opressió que patien del comunisme i règims dictatorials. Avui ja no se’n recorden que ells també sortien dels seus països en busca d’una vida millor i neguen, de forma descarada, no complir amb l’assignació de repartiment de refugiats que fa la Comunitat Europea. També tenim exemples més propers que ens fan abaixar el cap.

És difícil, per no dir impossible, que per part d’un govern es promogui una ajuda nomes perquè hi hagi una Declaració Universal proclamada per les Nacions Unides el 1948. Avui per avui es paper mullat.
No cal dir que, per sorpreses, la de Birmània, amb el seu tracte no solament despectiu sinó d’autèntica barbàrie amb la població dels rohingyas, cremant-los poblats sencers per fer-los fora i obligant-los així un èxode a països veïns com Blangadesh. Hi ha un missatge signat per tretze premis Nobel, entre ells Desmond Tutu i Malala, criticant de manera directa i clara a la premi Nobel de la Pau, Suu Kyi, actualment liderant el govern d’aquest país: “A pesar dels repetits avisos a Suu Kyi, estem molt decepcionats perquè no ha fet cap acció per assegurar els drets que pertoquen als ciutadans rohingya. El seu silenci es còmplice d’estar del costat dels militars que la mantenen al poder, probablement per la seva imatge, avui decaiguda”.
Queda força clar, doncs, que es difícil, per no dir impossible, que per part d’un govern es promogui una ajuda nomes perquè hi hagi una Declaració Universal proclamada per les Nacions Unides el 1948. Avui per avui es paper mullat.

Les organitzacions humanitàries de caire no governamental o privades esdevenen doncs una eina imprescindible per fer arribar a tots aquests col·lectius tant necessitats de primeres assistències les ajudes necessàries per sobreviure i assolir prou confiança com per poder seguir el seu propi camí. D’organitzacions de caire privat n’hi ha moltes, la majoria bones o molt bones. Algunes també amb mala fe o senzillament amb una estructura tant complexa que les ajudes es queden com si d’un forat negre es tractés, sense arribar al seu destí

Hem tingut l’oportunitat de conèixer-ne una, creiem que de les millors, que engloba refugiats, desplaçats i gent marginada en el lloc on porta ha terme el seu objectiu i hi està ubicada. Ens sembla un exemple perfecte de la manera d’afrontar la pobresa i eradicar les desigualtats dels anomenats dalits o intocables, una casta rebutjada per la resta de la pròpia població hindú. La labor que fa la Fundació Vicenç Ferrer a l’Índia, concretament a la regió de Anantapur, no solament els ha ensenyat a sobreviure en condicions difícils sinó que també els ha tornat la dignitat que tota persona es mereix: els han ajudat a la construcció de preses per poder regar extensions que eren àrides, formació agrària, construcció de modestes vivendes, hospitals tant d’especialitats per discapacitats com de generals, escoles… Tot plegat fa que, avui, la labor d’aquesta fundació sigui un mirall i una referència a seguir a tot el món, amb una quantitat de beneficiats que sembla impossible poder-hi arribar.

Si repassem la història trobarem molts exemples en els quals podrem veure el caliu que s’ha iniciat amb una petita espurna, un petit inici, a voltes sense mitjans inicials. Tots en coneixem, d’aquestes organitzacions. Des de aquí, com a Síndic Municipal de Greuges, i des del Fòrum de Síndics Locals, volem encoratjar tothom a sentir-se útil, ja sigui amb ajudes econòmiques o personals. Sobretot, que ningú caigui en el desànim pensant que la seva aportació és poca cosa. Un ‘no res’ és poca cosa però sumat amb d’altres ‘no res’ es converteix en ajudes importants com les comentades i fa que els qui reben l’ajuda se sentin dignes d’ells mateixos i del món que els envolta.

Jordi Casellas Figueras
Síndic Municipal de Greuges de Manlleu

Àrea privada