3 de desembre de 2020: Dia Internacional de les Persones amb Diversitat Funcional

1 de diciembre de 2020: Día Mundial del Sida
1 de desembre de 2020
Els síndics locals alerten de l’extrema fragilitat dels serveis socials municipals nou mesos després de l’inici de la pandèmia de covid-19
3 de desembre de 2020

El Fòrum de Síndics, Síndiques, Defensors i Defensores Locals aquest any també vol sumar la seva veu a la de tots els que aquest 3 de desembre posen la seva atenció a les persones amb especials capacitats. I ho fa de la mà d’un síndic emèrit que té una filla discapacitada que es diu Laura, que té quaranta anys i que pateix d’una paràlisi cerebral amb una afectació del  98 per cent: no fa cap moviment que li permeti certa funcionalitat, tampoc parla. Però, tanmateix, és molt intel·ligent i amb la seva mirada i el lleu moviment del cap és capaç de gairebé tot. Potser això restarà caràcter institucional a l’escrit per tenyir-lo d’emotivitat.

I per començar dues obvietats:

La primera és que les persones discapacitades tenen els mateixos drets que la resta de ciutadans: a la igualtat, a l’accessibilitat, a l’educació, a la vida independent, a la participació, al treball, a la llibertat afectiva i sexual, a la seguretat, a l’oci i la cultura, a la salut, a la intimitat, a prendre les seves decisions…..Tot això ho reconeixen i prescriuen les Nacions Unides i darrerament alguns, amb el fervor de recent convers,  ho esventen solemnement. Dic fervor del recent convers perquè els pares ho vàrem entendre immediatament, des del moment que el veien o la veien per primera vegada.

La segona és que la diferència els ho posa tot més difícil. I si qualsevol pare o mare es neguiteja pels fills, per la seva salut, per la seva formació,  per la seva vida afectiva, per la seva economia, pel seu habitatge, etcètera, els pares també especials es neguitegen igualment però amb molta més intensitat i freqüència perquè saben que els seus fills poc poden fer per  resoldre qualsevulla d’aquestes situacions. Per això, des de sempre, la defensa dels drets d’aquestes persones ha estat liderada des de l’entorn familiar més proper que amb el seu activisme han pressionat l’administració per aconseguir donar vida digna als seus fills o germans.

Aquest interès ha cristal·litzat en quantitat d’associacions i principalment fundacions sense ànim de lucre que, a més de pressionar l’administració, han participat també en la gestió dels moltíssims recursos que anàvem aconseguint amb la seva lluita. D’aquesta manera, a les palpentes primer, s’anava creant una complicitat entre societat civil i responsables polítics que conjuminava els avantatges de la iniciativa privada i la bona administració del finançament públic.

Des de sempre, la defensa dels drets de les persones amb diversitat funcional ha estat liderada des de l’entorn familiar més proper que amb el seu activisme han pressionat l’administració per aconseguir donar vida digna als seus fills o germans.

La iniciativa privada de la societat civil, sempre dinàmica, ha remogut cel i terra per aconseguir tot el que necessitaven els seus fills, des de l’escola fins al centre de treball, des del pis de vida independent fins a la residència passant per les llars residències o els pisos amb suport.

I aquest camí el feia improvisant solucions al ritme del plantejament del problema. Ara ja tot està apamat i els que en saben pontifiquen i ens expliquen que l’atenció a les persones especials té dos àmbits: l’acolliment residencial i l’atenció diürna. I que tots dos es modulen segons el perfil dels usuaris, adaptant la seva gestió a les capacitats de cada persona atesa. La Cartera de Serveis Socials de la Generalitat de Catalunya és el mostrari de com aquella iniciativa improvisada i intuïtiva ha agafat forma. Ni que sigui per donar sentit al que deia el poeta: tot està per fer i tot és possible.

Pel que fa al finançament públic ha arribat, en la majoria dels casos,  quan la iniciativa privada havia aconseguit el recurs i es concertaven les places. Unes places possibles gràcies a la intuïtiva gestió de la societat civil però que a partir d’aquest moment ja viuran del pressupost públic. El finançament públic no fa referència únicament als diners, sinó també al seu control, a la titulació dels professionals, a les ràtios, als metres quadrats i molts més detalls que garanteixen la qualitat del servei controlat  periòdicament per inspeccions.

Aquest és el model català, qüestionat per alguns amb retòriques tan dogmàtiques com ignorants i inexpertes que moltes vegades amaguen interessos que res tenen a veure amb les persones ateses i sí amb els numeraris de la parròquia política de torn.

Per veure què passa quan no s’ha seguit el model català que vagin a alguna comarca on amb una cadència de quatre anys, el que dura un mandat, es reprodueix el mateix cicle: des de l’eufòria del novell que presumptuós diu que ens ho arreglarà tots fins al mutis final del qui, cap cot, se’n va sense haver solucionat res i dona entrada al següent que seguirà el mateix guió. Sense perdre l’esperança de que algú amb clarividència i valentia aconsegueixi trencar aquest cicle.

El model català coneix el rumb i com s’hi ha d’arribar sigui quin sigui el vent que bufi, d’empopada, del través o de cenyida. L’altre va al paire.

Jordi Sistach i Roura
Síndic emèrit de Palamós

Àrea privada