21 de maig: Dia mundial de la diversitat cultural per al diàleg i el desenvolupament

Molts dels conflictes que la Humanitat ha patit s’han originat per la manca de reconeixement de la diversitat cultural. Per evitar-ho, cal que tothom assumeixi que no hi ha cultures superiors o inferiors, o millors que d’altres, sinó diferents i diverses. La diversitat cultural i la tolerància cap a d’altres cultures són un camí per reduir la pobresa i aconseguir un desenvolupament sostenible. L’intercanvi cultural potencia el creixement intercultural i relacional entre les persones. Avui en dia, tenim eines, les TICs, que milloren i faciliten el diàleg i el coneixement entre les diferents societats que conviuen al món.

Actualment, podem parlar de cultura social, religiosa, artística, política i gastronòmica. Totes tenen influències d’altres pobles i cultures. Espanya és un gresol de cultures, cultures que s’han anat formant a través dels segles des dels celtibers, els fenicis, els grecs, els romans, els visigots, els àrabs, els jueus o els cristians. Aquestes tres últimes van conviure durant segles a Espanya  i Girona o Toledo van ser l’exemple d’aquesta convivència.

La cultura és un dret fonamental de l’ésser humà i, com a tal, els síndics i les síndiques tenim el deure de vetllar per tal que les administracions públiques respectin i fomentin la diversitat cultural, el diàleg entre les cultures i promoguin el seu desenvolupament.

Segons el filòsof alemany Joham Gottfried Herder “la cultura és l’expressió de la Humanitat diversa, i no exclou la possibilitat de comunicació entre els pobles”. Segons l’escriptor argentí Julio Cortázar, “la cultura és l’exercici profund de la identitat”. En principi, podríem pensar que són definicions contradictòries: Gottfried la defineix com “la Humanitat diversa” i Cortázar com “la identitat com a persona”. I és que no podem donar una definició única a la paraula cultura. Segons l’antropòleg Eduardo Iglesias Jiménez, “els antropòlegs, la gent que estudiem la cultura, les diferents formes de ser, de sentir, de pensar, portem més d’un segle enredats amb aquest debat sobre què és cultura; i continuem en això. Si bé no hi ha indicis que es resolgui aviat, hi ha alguna cosa en el que estem bastant d’acord: no hi ha una cultura sino diferents cultures. De fet, n’hi ha moltes, moltíssimes, ja que si hi ha alguna cosa que caracteritza a la cultura és precisament la seva diversitat”.

El que, de ben segur, podem afirmar és que la cultura és inherent a les persones i a la humanitat, que és un dret fonamental de l’ésser humà i, com a tal, els síndics i les síndiques tenim el deure de vetllar per tal que les administracions públiques respectin i fomentin la diversitat cultural, el diàleg entre les cultures i promoguin el seu desenvolupament.

Finalment, voldria recordar l’article 4, els Drets Humans com garantia de la diversitat cultural, de la Declaració Universal sobre la Diversitat Cultural de la UNESCO:. “La defensa de la diversitat cultural és un imperatiu ètic, inseparable del respecte a la dignitat de l’ésser humà. Suposa el compromís de respectar els drets humans i les llibertats fonamentals, en particular els drets de les persones que pertanyen a minories i els pobles autòctons. Ningú pot invocar la diversitat cultural per vulnerar els Drets Humans garantits per el dret internacional, ni per limitar el seu abast”. I aquí, les sindicatures locals també hi tenim molt a fer.

José Luis Nicolás
Síndic de Greuges de Viladecans