20 de juny de 2020: Dia mundial de les persones refugiades

Les sindicatures de proximitat realitzaran un seguiment intensiu de l’aplicació de l’Ingrés Mínim Vital (IMV)
11 de juny de 2020
23 de juny, Dia de les Nacions Unides per a l’Administració Pública: El dret a la bona administració
17 de juny de 2020

Quan un fet es repeteix innombrables vegades acabarà essent integrat i per tant passarà a ser desapercebut. Haurà perdut tot el seu significat d’exclusivitat. Cada dia de l’any es dedica a destacar almenys un fet, una efemèride o un esdeveniment concret… a manera de recordatori. L’Assemblea General de les Nacions Unides va decidir que, a partir de l’any 2001, el dia 20 de juny fos el Dia Mundial dels Refugiats, de manera que aquesta data coincidís amb l’aniversari de la Convenció sobre l’Estatut dels Refugiats de 1951 (art 1A de 28 de juliol,1951).

Una primera reflexió quan parlem de refugiats es determinar què entenem per aquest terme per no arribar a confondre’l amb un altre molt proper que és el d’immigrants. Així, doncs, entendrem per refugiat “tota persona que es troba fora del lloc on va néixer o resideix, habitualment a causa d’un temor fonamentat de persecució per raons d’ètnia, religió, nacionalitat…”. S’arriba a aquesta definició gràcies al Protocol de la Convenció de 1967 i les Convencions regionals d’Àfrica i Amèrica Llatina. Ser immigrant, en canvi, és consubstancial a la condició humana. Des de sempre la humanitat ha intentat sentir-se millor pel que fa a un espai i les condicions que se’n deriven.

Gairebé tota la història de la humanitat és la història de les migracions… Si acceptem la teoria de l’origen de l’homo erectus, es diu que va aparèixer per primer cop a l’Àfrica de manera que podem afirmar que la resta de la població mundial és descendent d’immigrants. Aquestes afirmacions les trobem expressades en molts passatges escrits en l’Antic Testament: “Coneixeu la sort de l’emigrant perquè emigrants vàreu ser vosaltres sortint d’Egipte (Ex. 23.9), buscant la Terra Promesa”. Seguint aquesta mateixa línea judeocristiana, en els primers llibres del Pentateuc, trobem que parlen de l’expulsió d’Adam i Eva (refugiats) del Paradís Terrenal (Gènesi) fet que pot ser considerat, també simbòlicament, com la primera acció buscant refugi de la història de la humanitat.

La violència exercida per unes persones contra d’altres, ha estat i encara avui és la raó principal que fa que milions d’éssers humans, desbordats per la desesperació i el pànic es vegin expulsats de les seves terres per tal de salvar les seves vides i les de la seva família. D’exemples en trobarem tants com vulguem. Per citar-ne només algun, per motius religiosos, l’expulsió dels jueus sefardites i dels moriscos en el que es va anomenar regne d’España.

Com a conseqüència de les guerres els exemples són innumerables, perquè, com sabem, totes les guerres amaguen interessos econòmics… (la ciutat alemanya de Königsberg, capital de la Prússia Oriental, és annexionada a Rússia passant-se a dir Kaliningrad, provocant la fugida de  la seva població i la substitució per població arribada de Rússia).

El canvi més difícil serà aconseguir que els països de l’anomenat primer món comencin a mirar els països del conegut com a tercer món, no com a territoris d’experimentació com font de lucre, sinó com a països habitats per éssers humans igual que ells mateixos

Quan el periodista del canal Qatarià Al Jazeera, Barry Malone, va deixar d’utilitzar la paraula migrant per definir les persones que es juguen la vida a la Mediterrània, va sorgir un debat semàntic i polític sobre quina paraula seria la més adequada per anomenar els centenars de milers de persones que fugen dels seus països… En aquest lamentable cas, el resultat és prou conegut: el nostre mar mediterrani, conegut des de l’època romana com a Mare Nostrum, ha passat a ser conegut amb el nom de Mare Mortum per la terrible tragèdia que afecta les seves aigües davant de la passivitat de les autoritats europees, que es limiten a abocar grans quantitats de milions d’euros a països com Turquia i Líbia, perquè reprimeixin, persegueixin i tanquin en terribles presons totes aquelles persones que arriben a aquesta penúltima estació abans de mirar d’arribar al continent europeu.

L’acció de l’home sobre la naturalesa està provocant el que des de fa ja temps, s’ha convertit en una preocupació i perill de conseqüències encara no del tot avaluables, pel conegut efecte hivernacle. Canvis mediambientals amb unes conseqüències com poden ser els terratrèmols, canvis en el curs dels rius, desgel dels casquets àrtics, pèrdues de territoris com a conseqüència de la pujada del nivell del mar, exhauriment dels recursos d’aigua dolça…

Tot això fa que aparegui un nou tipus de refugiat a qui encara no s’accepta la seva nova condició per part de molts països, alguns dels quals, si no tots, són potencialment responsables del que està succeint pel fet d’alliberar a l’atmosfera els gasos causants d’aquests canvis.

Per efectes del desgel (permagel), es disparen les emissions de gas metà i això fa que augmenti un 25% l’escalfament global (efectes superiors als provocats pel CO2). La seva conseqüència és l’augment de l’efecte hivernacle que comporta la pujada del nivell del mar. Es calcula que de seguir aquestes emissions el nivell del mar haurà pujat entre 60-100 cm, l’any 2100 i en el cas d’una reducció aquest augment quedarà situat entre 30-60 cm, amb un resultat dramàtic per a països sencers.

Davant d’aquesta immediata realitat ens trobem que algunes de les grans potències mundials es neguen a variar les seves polítiques mediambientals; estructures  com la Unió Europea es blinden davant d’un fenomen que provocarà que milions de persones es desplacin dels seus territoris buscant llocs segurs on viure, adduint que aquestes arribades poden comportar la fi del bloc europeu.

Aquesta manera d’actuar la trobem a Espanya. Tot i haver signat de manera conjunta amb la resta de països de la Unió Europea el compromís de donar acollida als demandants de refugi, i segons indiquen les dades de 2018, en aquell moment tan sols reconeixia 1 de cada 4 sol·licitants però el mes d’agost d’aquell mateix any 2018, el reconeixement de la categoria de refugiat va passar a ser de 9 de cada 100 sol·licituds. Segons el portal estadístic Eurostat, Espanya es situa darrera d’Hongria, país que hem vist que aixeca murs, tanca fronteres i desenvolupa obertament una política anti migratòria sense matisos.

Per tal d’equilibrar-ho i mirar de resoldre aquesta complicada equació cal adoptar compromisos urgents i seriosos que desenvolupin polítiques mediambientals que frenin el grau de destrucció que està provocant aquests catastròfics efectes.

I probablement el canvi més difícil serà aconseguir que els països de l’anomenat primer món comencin a mirar els països del conegut com a tercer món, no com a territoris d’experimentació, en molts sentits, com el bèl·lic, ni llocs vistos, només, com a font de lucre, sinó com a països habitats per éssers humans igual que ells mateixos, per tant amb les mateixes il·lusions i necessitats.

Davant de tota aquesta varietat d’accions de no protecció, la vida i la dignitat de les persones, de totes les persones, cal que torni a ser la prioritat.

Armand Soler
Síndic de Greuges de Badalona

Àrea privada