20 de juny de 2019: Dia Mundial dels Refugiats

Un refugiat (segons defineix a l’article 1A de la Convenció de 28 de juliol de 1951 relativa a l’Estatut dels Refugiats de les Nacions Unides) és una persona que es troba fora del país d’on és originaria, o bé on resideix habitualment, a causa d’un temor fonamentat de persecució per raons d’ètnia, religió, nacionalitat, pertinença a un grup social o opinions polítiques, i que no pot o no vol reclamar la protecció del seu país per poder tornar-hi

Ja d’entrada, amb una definició d’aquesta naturalesa, en què se li reconeix categoria acceptada per una àmplia majoria dels països, ens podem trobar amb confoses, sinó dubtoses, aplicacions legislatives. La seva arrel més moderna va ser aplicada a grups de persones que fugien de l’Europa de l’Est després de la II Guerra Mundial. Així, doncs, podem veure que el terme ‘refugiat’ s’acostuma a aplicar a aquells grups de persones que viuen una situació contemplada per la convenció de 1951.

Si fem una mirada pretèrita ens trobem que després de l’Edicte de Fontainebleau de 1685, pel qual a França es prohibeix el protestantisme, grans quantitats de d’hugonots marxaren a Anglaterra, Països Baixos, Suïssa, Sudàfrica, Alemanya i Prússia. Entre d’altres, també cal recordar que a Rússia, en el traspàs del segle XIX al segle XX, dos milions de jueus  van veure’s en la necessitat d’emigrar. Durant el segle XIX, una significativa part dels pobles musulmans (muahacir) que habitaven en la zona dels Balcans, el Caucas, i Crimea varen buscar protecció a l’actual Turquia. I de seguir fent-ne un repàs continuaríem trobant exemples de pobles que han hagut d’abandonar les seves terres per aconseguir viure en millors condicions…

Per altra part, hi ha un enorme gruix de persones que, sense ser identificades com a tals, pateixen la mateixa sort que les persones refugiades. En els últims anys tot indica que apareix un nou fenomen migratori, cada dia més notable, i que correspon al de persones de diverses parts de l’anomenat Tercer Món que marxen de les seves terres buscant el seu “Dorado”. Aquestes, podem dir, petites però constants onades migratòries, ens han mostrat tota la cruesa  que pot arribar a suportar l’ésser humà.

La cultura occidental ha generat un conjunt de necessitats que han arribat a ser conegudes arreu del planeta i han provocat que molts pobles hagin perdut les bases de la seva pròpia subsistència.

Recordant unes recents reflexions fetes per l’expresident de l’Uruguai, Sr. José Múgica, diem, com ell, que les persones que fugen dels seus països també pertanyen a la nostra mateixa civilització. Aquesta gent  ha perdut les claus de la seva realitat perquè la cultura occidental ha generat tot un conjunt de necessitats que han arribat a ser conegudes arreu del planeta i han provocat que molts pobles hagin acabat perdent les bases de la seva pròpia subsistència.

Els governs saben que, en aquest intent desesperat, moltíssimes d’aquestes persones hauran de patir tot tipus de maltractaments i, pel que fa a experiències geogràficament properes, moltes d’elles acabaran ofegades en el que s’ha convertit en el mar-cementiri més gran de la terra, el mar Mediterrani o, com ja se l’anomena en alguns àmbits, mare Mortum..

Aquest fenomen forçosament ha de passar per fer que el continent africà pugui desenvolupar-se, per tant, deixant-lo d’explotar de la manera com ara es fa. En el moment que els esforços occidentals no siguin el reforçar les muralles separadores entre occident i la resta del món, i es pugui parlar de pa per a tothom, el problema migratori haurà, pràcticament, acabat

Diàriament centenars de persones, la majoria després d’haver recorregut milers de kilòmetres travessant deserts i patint tot tips d’agressions, arriben a les costes africanes del Mediterrani i des d’allà són embotides en enganyoses embarcacions, després de pagar el que per elles representen enormes quantitats de diners, a màfies que els obliguen a iniciar el que, per la majoria, acabarà essent l’últim acte del seu desesperat viatge, en massa ocasions l’últim viatge de la seva vida…

Aquest fet no es desconegut per a molts dels països que configuren la Unió Europea… Els seus governs  s’ho miren des de  la suficient distància que els permet considerar que a ells, com a poble, això mai els passarà. I des d’aquesta posició de privilegi, fins i tot hi ha qui recomana endurir totes aquelles mesures que permetin evitar aquestes arribades massives fent entrega de quantitats descomunals a d’altres països que retindran a molts milers de persones, de totes les edats,  en presons on són sotmeses a tot tipus de vexacions clarament denunciades per tots els tractats dels que la UE va dotar-se, en el seu dia, per  definir els drets humans.

Les institucions que ens dediquem a la defensa dels drets de les persones, tenim molt clar que l’anomenada categoria ‘persona’ no ve determinada pel color de la nostra pell ni pel lloc on per atzar vàrem néixer.

Uns dels exemples del que no hauria d’ésser els trobem a Turquia i a Líbia. Tant l’un com l’altre, i gràcies a pactes bilaterals, s’han convertit en presons a cel obert. En aquests països hi romanen centenars de milers de persones sol·licitants d’asil que sobreviuen en condicions de precarietat extrema i són sotmeses a abusos constants.

Molt probablement deu ser cert que la solució al problema que viuen aquells pobles que es veuen obligats a fugir de les terres on van néixer, no es resol per la via d’intentar arribar al que ells consideren la terra dels seus somnis… També deu ser cert, però, que amb rasers de doble moral la UE corre el perill de quedar-se sense el tant necessari respecte ètic.

Les solucions a un problema de complexitats tant elevades hauran de passar forçosament per les mans dels anomenats països desenvolupats i són precisament aquests els que caldrà que modifiquin i articulin algunes de les maneres com es relacionen amb els anomenats països pobres.

Les institucions que dediquem bona part del nostre temps diari a qüestions tant nobles com la defensa dels drets de les persones, tenim molt clar que l’anomenada categoria ‘persona’ no ve determinada pel color de la nostra pell ni pel lloc on per atzar vàrem néixer.

Cal, doncs, en aquests assumptes, preguntar-nos cap a on va la nostra civilització i treballar per a què la necessària solidaritat entre persones i pobles arreli d’una vegada i per totes en tots nosaltres i molt especialment en aquells que tenen, per delegació expressa, la facultat de dirigir el nostre futur.

Armand Soler
Defensor del Ciutadà de Badalona